Anava als assajos de divendres, vaig voler crear una rutina. Durant els primers dies tenia por de molestar i m’amagava entre les columnes, darrere les cadires de la sala d’assaig, i em sentia una voyeur. Els deia que buscava fotos del procés que l’espectador no s’imaginaria trobar, de l’entorn de la sala d’assaig, les seves llums de treball, la concentració de l’actor, el passar text, repetir una i una altra vegada la mateixa escena, el director acompanyant a l’actor, l’espera, el mirar de l’equip, els que no es veuen... En definitiva, de què hi ha darrere del procés d’assaig, i què passa minuts abans de començar. De mica en mica ells es van acostumar a la meva presència fins que un dia vaig tenir la sensació de ser invisible, era una més dins de tot aquell engranatge i em movia amb total llibertat. Només per això ja estic profundament agraïda.